Un dia estupendo!

Hi ha dies, que per algun inexplicable miracle, sembla que continguin més de 24h.

I que en un sol dia, ens puguin convidar a viure tantes experiències...

En un sol dia.

Com si d'ell, cada mil·lèsima de segon, hagués estat amplificada per a encabir-hi un parell d'horetes.

Dies, màgics pels seus colors, la seva explosió d'emocions.

El 23 de març del 2022, va esdevenir un d'aquests dies.

I per a fer honor a la seva capacitat d'ampliació de les hores convencionals d'un dia, aquest 23 de març, ja a les 5h del matí es deseixia del llit i entonava el: Bon dia dematí!

Les llums de la ciutat encara s'encoixinaven en ulls de son, mirant-nos a mi i el dia que començava, amb un curiós somriure endormiscat. Així que sortiu ja del llit, eh? Semblava que ens deien. Com intuint l'aventura que amb cada passa, ens admirava un poc més de prop.

L'aventura ens mirava, i ens guaitava.

Feliç de saber que ja arribàvem.

La veníem a buscar.

I ella, tota delitosa ens esperava.

Al carrer, ni un sol cotxe emmirallava les seves rodes per la generosa via.

Que tant plena d'espai era ara, que un diria, et convidava a admirar-ne totes les seves simfonies.

Records de cadascun dels cotxes que al llarg del dia que vindria, omplirien aquets espais ara tan expectants, de rebre la primera visita.

Quan allà a la llunyania, unes llums trencaven l'espera, i despertaven el somriure a les estrelles.

El cotxe ja arribava.

I feia l'estrena d'aquesta via, fins aquest instant, tant plenament silenciosa.

Fem que l'aventura sigui divertida!

Semblà que digué el dia.

I així el cotxe passà de llarg. I jo em vaig quedar on era.

Clavada a terra.

Per tot seguit, començar ràpid a caminar.

Ràpid cap aquell cotxe, que semblava que l'aventura no el podia fer esperar.

Quan uns metres més enllà, de cop es deturà. I les llumetes vermelles de la marxa enrere s'encengueren.

Com un far indicant el camí per als meus peus.

Ja venia cap a mi. Jo cap a ell.

Era el cotxe, amb el que l'aventura, ens embarcaria feliç al descobriment del dia!

La carretera avançava pensarosa. Entre camions i cotxes matiners, que ja a les sis feien via vers el seu dia a dia.

I el cel ple d'empatia, despuntava els seus primers raigs de llum.

Tènue, subtil, silenciosa. Com uns mans que s'apropen a tapar amb la manteta el seu infant.

Suaument i amorosament.

Així el dia començava a despertar la seva llum, entre núvols de nit i colors de fosca.

Girona apareixia en algun rètol esporàdic.

I poc a poc la ruta prenia mides de l'aventura i ens feia de bona gana, de llum, far i guia.

Així, el camí sol s'escrivia.

A dreta, esquerra.

Aquesta desviació i aquell trencall.

Aquest rètol i aquest senyal.

Tots junts fent poesia.

I descobrint el que ja venia.

Un ataronjat color desfiant la franja més petita a tot el cel.

Seguit d'un rosat esclat, inundant tot l'horitzó.

I unes textures de pastís, aclaparant tots els sentits.

El cel s'havia convertit poc a poc, en un quadre profundament coratjós.

Llum, color.

Línies i emocions.

Formaven totes, una sola composició.

Meravellosament unida per aquesta solidesa de la cúpula celeste.

Que faci el que faci, sempre té mans d'artista.

I acull tots els colors de la tela, amb la més dolça cura.

Tendresa. Sentiment.

El cel era un esclat de colors i sentiments.

I aleshores, en un d'aquells pics narratius que esdevenen dins les aventures més èpiques, la visió del llac.

Per a fer de mirall de tal esclat.

La llum i l'aigua són una parella tan ben entesa.

Són com la lluna i el sol.

Sembla que es puguin parlar, tant es vegin, com no es vegin.

Que de vegades en una, puguem veure l'altre.

Que les puguem confondre i dissoldre una amb l'altre, com si en essència, tan sols una foren.

La llum i l'aigua.

Tan en sintonia que la fotografia escollir no sabria, si d'elles una, tan sols quedar-se podria.

La llum i l'aigua.

Quin regal a les set del matí.

L'estany d'aigua, il·luminat per l'arribada de la llum.

Una estrella llunyana, generosament els seus raigs ha dut fins aquí.

I ara besen l'aigua.

Les ones.

Els colors del mar.

Besats per una llum que ve de molt lluny.

De kilòmetres i kilòmetres enllà.

Del sol.

De més ni menys, que de l'estrella que anomenem Sol.

Un miracle tan gran, sembla difícil de descriure.

I en canvi, com ens omple els sentits quan ens regala l'obsequi de viure'l.

De sentir-nos dins mateix del miracle.

I poder contemplar i admirar, amb tots els sentits, el tan gran espectacle.

Sol i aigua fent l'amor, fent-se un dins de l'altre, de tal manera, que els ulls s'omplen d'un amor molt gran, tan sols de poder observar.

De ser allà.

Aquest instant d'eternitat, per sempre ja més, viscut.

Els ànecs colls verds que habiten l'estany, ens saludaven i ens miraven.

I veien la joia que irradiaven els nostres ulls.

De veure tanta de bellesa allà reunida.

Per un efímer, fugisser, i etern instant.

I tal volta ens somreien, i ens explicaven, que aquesta bellesa és aquí, al seu estany, tant com és a cada instant.

A cada instant, on decidim amb els nostres atents sentits, parar-nos i observar.

Ens explicaven, que la bellesa sovint és més a prop del que ens pensem, si tan sols ens decidim a observar atentament, amb els ulls del cor ben oberts.

Quanta saviesa comparteixen els animals amb la seva mirada, amb el seu silenci ple de paraules, i la seva poesia de vida.

Ai com m'agrada, asseure'm al seu costat, i parar-me a sentir tot el que em vulguin dir.

Els animals, tenen un do per a parlar.

Per a dir exactament, allò que estem realment preparats per a escoltar.

Ni més, ni menys.

N'aprendrem els humans, algun dia, a comunicar-nos amb tanta de saviesa?

I mentre els pensaments vagarejaven per paisatges de somnis i contes de fades, les rodes del cotxe seguien endavant, ben abraçades a l'aventura del dia. Ara, girant en el sentit de les agulles del rellotge, al voltant d'aquest gran llac que és l'estany, la seva aigua; la seva plena de vida, companyia.

Els miradors ens cridaven, i ens convidaven a deixar-hi l'empremta dels nostres peus en cadascun dels seus racons.

I els arbres, majestuosos i profunds, ens guaitaven curiosos, mentre dalt les seves branques, les cigonyes seguien enfeinades amb els becs i branquillons, preparant els millors nius per als seus fillols.

Mentrestant, el rellotge que avui, generós, s'havia avingut a tenir més de 24h per a ser viscudes, tocava les nou del matí.

L'hora d'anar a buscar el nostre bon amic.

I puntual i somrient, allà era ja ben eixerit.

Amb el seu sincer bon dia dibuixat a la seva mirada, i expressat amb tot el seu cor.

L'alegria de viure l'aventura junts, era tan gran com compartida.

Remar ha estat de lluny, una d'aquelles activitats que ha acompanyat a la humanitat, en qualsevol lloc del planeta que hagi habitat.

Remar per rius, llacs, mars...

Remar, i jugar, amb aquesta gran sorpresa, que el que fan els nostres braços, genera canvi, dansa i possibilitat d'empresa.

Remar i descobrir, que amb cada rem, els teus braços estenen el seu radi d'acció i de reacció.

De possibilitat d'acció.

De comunicació amb l'aigua, amb el rumb, amb el camí i la direcció.

De decisió i d'intuïció.

De diàleg i d'expressió.

Amb els rems, l'aigua i el nostre cor sembla que s'apropen una mica més.

I poden parlar per llarga estona, escoltant-se un a l'altre i explicant-se l'inexplicable.

L'aigua ens escolta.

I el nostre cor, a través dels nostres braços escolta l'aigua.

La pot tocar.

La pot acariciar.

La pot besar.

La pot abraçar.

La pot sentir, sospesar.

Hi pot entrar.

I sobretot, s'hi pot comunicar.

La màgia d'un rem és com la d'unes ales per volar a l'espai gegant del cel.

Com la d'unes rodes per avançar en camp obert.

Un rem que aprèn dels ànecs, de les seves sabates i de la subtilesa amb que les formes parlen amb el seu entorn, el seu medi, el seu contorn.

Fou així, que embarcats en dues barques, i quatre rems, dues hores per davant, i un cel sempre canviant, l'aventura seguia endavant.

Dibuixant per als ocells que ens observaven allà dalt al cel estant, un quadre divertit i ple de rialles.

Dues barquetes fent cabrioles per aquí per allà, com dos infants jugant a fet i amagar, jugant a buscar-se i trobar-se.

I encara més, l'aigua del llac que feliç de veure-hi aquelles dues barquetes de rems per allà jugant, s'hi va voler sumar.

I aportar la seva encantadora dansa.

La dansa d'una aigua transparent i somiadora, que ens despertava dins paraules d'admiració, agraïment i estimació sense eslora.

Quin regal d'aigua.

Tan dolça.

Tan decidia a jugar amb nosaltres.

Tan plena de sentiments.

De ganes de sentir les nostres rialles, i de fer-nos riure més.

Com si no volgués deixar d'escoltar ara, aquesta cantarella que portaven els nostres cors al llac.

La cantarella dels infants que s'empaiten, i juguen.

Jugant a viure.

A riure.

A ser qui són, i descobrir amb passió, la màgia de l'instant que ara els acull.

Les dues hores varen invertir l'ampliació temporal del dia, i en comptes d'expandir-se, per a poder en elles, 24h encabir, esdevingueren tan sols cinc minuts. Però essent un dia tan generós com el que fou, no mal tindrem pas aquesta juguesca. Si no que la prendrem per un atent somriure del temps, que tant feliç com nosaltres fou dins d'aquelles dues hores, que també a ell, per cinc minuts li semblaren tan sols.

L'aigua.

Els colors del cel.

La dolçor del moviment.

I la dansa somrient.

Hi ha barquetes blaves com el cel,

que molt lluny ens duen,

amb el seu divertit rem.

Les rodes del cotxe seguiren rodant. I caminant. Per carrers arrebossats de passats; d'històries i temps llunyans esperant a ser contats.

Un forn de pa, uns bancs rodons, botigues plenes de colors i una llibreria que porta molt bons records.

A la plaça hi ha mercat. I les caixes amb fruites i verdures omplen de colors i olors, el tranquil passejar dels vianants.

Una església alta i esvelta, ens pregunta el per què. Per què no li vam deixar més espai els humans, en comptes de construir-hi tant a la vora del seu espai, cases i cases, llars i més llars. I sense saber ben bé que respondre-li, li diem que les llars, tan sols volen apropar-se per estar més al seu costat.

El viatge pels carrers antics de la ciutat, té un esperit d'autenticitat.

Preuat.

Un esperit accentuat de ser un tomb per aquesta ciutat, i no la del costat.

L'amistat, és un regal que porta amb ella la humanitat.

I així, l'amistat ens apropa més a l'esperit d'humans que duem dins.

Un esperit que desitja la felicitat pels que estant al nostre costat.

I ens fa sensibles a les seves necessitats.

A voler compartir amb ells, les nostres millors voluntats.

Com la d'oferir un bon dinar, un bon àpat, que quedi dins el cor dels amics per a recordar anys més tard.

Un dinar ple de tot allò que podríem somiar o desitjar.

Bona companyia.

Alegria.

Generositat.

I un bon esclat de tots aquests plaers que ens regala la terra; sabors, olors, colors.

Un àpat rodó.

En el que res hi falta, res hi sobra.

Com un conte amb final rodó.

Rodó com un dia que no comença i no acaba.

Només camina.

I es detura uns instants al segle XII, per a contemplar l'arquitectura d'unes voltes de pedra, d'una pica baptismal, d'una rodoneta rosassa que dibuixa la finestreta per on els raigs de sol poden fer-hi la seva entrada. D'una verge que dolça ens mira i ens somriu, a través d'anys i anys de temps, d'història, d'experiències i miracles.

El xiprers, alts i corporis com persones, ens donen la benvinguda a un espai que fa de pont, entre la terra i el cel.

I amb la seva magnitud, la seva altivesa, i alhora humil tendresa, ens regalen el silenci de la contemplació.

De la certesa que l'autèntica bellesa no és un fugisser estat, sinó l'essència mateixa de l'existència.

Propera l'hora de l'espectacle solar, encara un desig ens desvetlla l'aventura del dia.

I com bon amics de la sorpresa que tots nosaltres som, ens llancem a ella.

Escalem muntanyes i pendents.

Pugem a cims, i llegim planells.

Baixem i desfem camins.

I de nou, ens enfilem amunt, i molt amunt.

Fins arribar al nostre propi cim.

Allà on les nostres humils ales d'ocell, ens permeten contemplar l'espectacle de l'alçada.

D'estorar l'aigua des de l'alçada.

Els seus reflexes.

La seva harmonia emmarcada per muntanyes i siluetes de totes les rodalies.

La profunditat i magnitud del llac, en tot el seu retrat.

Quin agraïment el nostre, de poder ser aquí, i contemplar aquest alçat retrat, gràcies a la bondat de les persones.

Ens han trobat perduts, i quan s'han acomiadat de nosaltres, ho han fet ni més ni menys, que deixant-nos a la porta d'allò que anhelàvem trobar. Ens han regalat la màgia del trobar.

Gràcies, per dur-nos fins aquí.

El capvespre es dibuixava ja entre les muntanyes, i un cop més les rodes fidels companyes, ens van dur fins a la vora del llac.

Allà on el dia havia començat amb les primeres carícies del sol.

Allà, al mateix punt, on ara arribava el pinzell de la posta.

Una posta de sol que parlava amb la seva germana del matí, i tenyia també les aigües amb el seu encant.

Li explicava l'aventura del dia.

Amb la seva poesia escrita amb colors, i llegida amb el cor.

Una poesia que omplia l'univers de cant, simfonia.

Els ànecs remaven amb el taronja dels seus peus.

Les gavines volaven amb el blanc de les seves ales.

I les nostres mans alçaven el vol amb els retrats de les nostres càmeres.

Amunt i avall de la petita vora costanera, recorríem amb la nostra incansable alegria cada minut que encara ens regalava el dia.

En arribar la nit, un estol d'ocells blancs va acuitar les seves ales a les branques d'un frondós bosc. I allà, com si fossin ells mateixos la llum del dia, van deixar que la nit arribés, aclucant cadascun d'ells els seus ulls, arrecerant el seu cos dins les seves protectores ales. Descansant de tantes coses viscudes, i preparant-se per a totes aquelles que l'endemà venia ja anunciant.

Les pesqueres del llac, dibuixaven les seves últimes ombres del dia sobre el mirall de l'aigua.

I feien així dubtosa la realitat.

Fora aquella la que es veia dins l'aigua? O fora la que s'emmirallava fora del llac?

El misteri de la realitat, serà sovint un dels més grans encants que poguéssim somiar.

Realitat o ficció, serà a voltes difícil d'esbrinar.

I amb cada passa desfent el camí, una llum de nit s'encenia al nostre davant.

Llums de nit, que humanes i tal volta inconscients, començaven a eclipsar ara la bellesa sincera del llac.

Amb aquella espontània influencia amb que l'esser humà deixem petjada de la nostra estança.

Així, llumetes aquí i allà, apareixien ara donant la volta al llac.

Començant a perfilar una escena pintoresca, en la que una civilització ben curiosa i especial, pintava amb la seva disbauxa i gresca, el silenci d'un paisatge impertorbable.

La pintura hi era, i embellia l'escena.

Però encara hi havia una escena més corprenedora.

La de l'aigua que tranquil·la, respectuosa i senzillament pena de sensibilitat, tot en silenci ho observava.

Hi ha dies, que comencen amb unes rodes que s'aturen, encenen les llumetes vermelles de la marxa endarrere, i desfan el camí.

Hi ha dies, que s'acomiaden amb una nota plena de simpatia, llibertat i bona sintonia.

Còmodament recolzada a la butaca d'un parabrisa, que pacient arrecera la nota del vent, com si d'una manteta sobre el sofà es tractés.

Fins que arriben les mans.

Agafen la nota i agraeixen al parabrises que l'hagi cuidat.

En llegeixen el seu missatge.

I com un esperit lliure d'ocell, que pot volar allà on sigui que desitgi anar, les mans envien un sentit somriure d'agraïment per l'univers viatger. L'envien fins arribar al cor que va agafar una estona abans el bolígraf.

I va escriure-hi: he passat un dia estupendo!

Ainoa Soler Hoyo

23 de març del 2022