Per molts anys més!
Retrat d'una vetllada
I
Per molts anys més!
Va néixer el 14 d'octubre de 1983.
I era catorze d'octubre, quan a les 21h de la nit, ens reuníem per a celebrar el seu 40é aniversari.
És curiosa la forma que tenim de celebrar els aniversaris.
Exactament, què celebrem?
Els dies viscuts? Els que hi ha per davant?
El temps, les experiències?
Què celebrem en les dates concretes?
Potser instants que sense data, escapen l'ordre dels calendaris i els rellotges.
I senzillament esdevenen.
Avui, celebració.
Demà, del següent pas la visió.
Ahir, del record l'emoció.
De la vida.
De les nostres il·lusions.
Dels nostres somnis.
De les nostres pors, els nostres encerts, les nostres imperfeccions, i els nostres tresors.
Amb nom o sense nom, hi ha dies al calendari vital, que esdevenen celebració.
I aquell 14 d'octubre, com tots i cadascun des del moment del seu naixement, eren raó de celebració.
A les 21h de la nit i en honor al número del dia, catorze érem els presents asseguts a les cadires,
potser per alguna inexplicable sincronia.
En essència, moltes altres persones diria, es trobaven allí amb la seva alegria.
Connectades d'alguna forma; presents a través d'alguna galeria.
D'aquelles que com travessies, són ponts entre temps convergents i espais divergents.
Són vies directes, i sempre obertes, per a ser al costat de les persones que estimem.
Siguin on siguin, en les proximitats o les llunyanies.
La masia era gegant, i alhora també, com un univers en miniatura.
En ella s'hi encabien un casament, un sopar d'aniversari, sopars particulars, i qui sap quantes festes més, en el mateix capvespre. Les diferents atmosferes que cadascun de nosaltres creàvem, s'entrellaçaven com infinits fils, teixint plegats un gran tapís.
I així, mentre el pas de la nit s'escrivia a les constel·lacions i les estrelles, a la taula les converses obrien i expandien horitzons. Del Japó a EE.UU, d'Eslovènia a Sant Cugat; d'Austràlia a Tarragona.
De la paraula a l'emoció.
Com una brúixola capritxosa i ballarina, la fletxa sempre trobava un nou nord cap al que dirigir l'atenció.
Capítols compartits mentre atents escoltàvem els viatges dels companys, es van anar escrivint com un llençol de records. A vegades sentíem la nostra pròpia veu compartint en paraules la nostra visió, la nostra opinió, el nostre sentir. D'altres, abraçàvem les histories dels companys, amb l'escolta atenta dels nens al voltant del conte vora el foc...
...Semblava el sopar del Hobbit, oi? Si!!! Com quan cadascú arriba des d'un lloc o un altre; des d'aquesta contrada o aquest altre país. Tots caràcters i éssers diferents. Procedències i bagatges potser poc o gens convencionals. I aleshores, per bé que a l'inici en alguna forma som desconeguts i potser estranys, s'esdevé. Amb el caliu de la taula i el menjar, la llar encesa i la bona companyia, al final de la vetllada, ja som tots família.
Peces d'un trencaclosques reunides, que encaixen històries i escriuen juntes.
Persones que d'una forma o altra, formen part de l'ésser nascut el 14 d'octubre d'aquell 1983.
I que aquest 2023, comparteixen juntes una taula.
Un sopar.
Una aventura èpica, continguda en una de les més ordinàries ocasions que ens venen a trobar.
L'instant present. Ordinària com cap més, doncs és sempre aquí.
Extraordinària com tots i cadascun dels presents que conformen el quadre d'aquesta nit.
Una pintura interessant. Suggeridora. Curiosa.
Divertida. Amiga. Família.
Viatgera. Humana.
Sensible i entranyable.
Autèntica i generosa.
Gràcies Dani.
Per reunir-nos i convidar-nos.
Per compartir-nos i compartir-te.
Per molts anys més!!!!
...La maneta del rellotge avançava. I la nit s'escolava com un glop d'aigua fresca entre els dits. Temps viscut. Compartit. Agraït. Temps de celebració; de descobrir lligams d'unió. D'afecte.
De tendresa i comunió.
La humanitat ho podem fer. Sabem estimar. Sabem estimar amb tot el nostre cor i tota la nostra ànima. Quan ens ho proposem, els humans despleguem unes ales capaces d'arribar més enllà del que la vista pot copsar. Del que els somnis poden abraçar.
Que serà allò que ens distancia del que som?
I allò que ens hi apropa?
Per molts anys més,
que el camí que ens regali l'univers,
sigui un d'esperança escrit en vers;
on les ales lliures s'enlairin,
sense du ja cap més pes.
Va néixer el 14 d'octubre de 1983.
I era catorze d'octubre, quan a les 21h de la nit, ens reuníem per a celebrar el seu 40é aniversari.
II
Cercle
Les passes ens duen fins aquí.
Altre cop, fins al mateix punt del camí.
El cotxe s'atura.
El motor s'apaga.
I les nostres passes caminen.
Aleshores la teva veu ens crida.
I descobrim que el cercle és infinit.
III
El teu nom
En el misteri de l'amor sense paraules
ens mires i ens contemples.
D'alguna forma,
formem el nom.
D'alguna forma,
sense paraules,
ens regales el teu nom.
IV
Only by living
There is a kind of liberation,
that only happen by living.
By living we breath.
By living we learn.
By living we embrace.
We become the space.
V
Corrent de temps
Hi ha núvols.
El cel és un mar d'aigua.
La matinada enyora,
o potser concedeix.
Al nou dia la força.
Per a ser corrent de vida.
Per a ser corrent de temps.
VI
L'esclat
Descobreixo el raig.
Entre escletxes
i l'ampit de la finestra.
Els anys són fets de llum.
I l'abraçada dels amics,
és una flor, és l'estany i és l'esclat.
VII
Vida que dansa
Assenteixo i digereixo.
Les paraules porten el vent.
D'un carrer que és fet de tu.
M'endinso i t'hi descobreixo.
Un torrent de pau i un anhel sostingut.
Avui deixes anar el teu neguit.
I un nen feliç s'avança
i omple l'estança.
Pau i somni esdevinguts
vida que dansa.
VIII
Xispeja un mar
Xispeja un mar
ulls a través
i ànima en dins.
Del revés.
i del dret.
Un mar infinit.
Xispeja un mar.
IX
Cielos cristalinos
Palabras viajeras
recorren fronteras.
Te detienes
y las contemplas.
Sueños de ayer
son cristales marinos
hoy estrellas
en cielos cristalinos.
Palabras viajeras.
En voz y en verso
compañeras.
X
Compás
Detienes el segundo
y tu mundo.
El instante concedido.
El sueño conseguido.
Detienes el mundo,
y avanza el segundo.
Cuál compás.
De la música misterio profundo.
XI
Feliç ja queda escrit
Baixem pel carrer.
La nit somriu.
Les mans es troben.
El cotxe es detura sota els arbres.
I la masia és allà.
Poesia.
Entrem i no sabem el que veurem.
Ens coneixem?
La taula obre portes i endreça creences.
Que dolç desfer-se,
mentre les fronteres es fonen.
Els ulls canten i les cançons
són avui fetes de records.
De futures visions.
I d'anhels trobats en cors bessons.
Tal volta una mà,
ens abraça a tots plegats.
La lluna segura del seu moment,
el sol en algun lloc,
nosaltres sempre a punt.
Copes enlairades
i ànimes abraçades.
Regals entregats,
compartits.
Obsequis agraïts.
Es presenta el misteri un cop més,
d'aquell segon que no es detura,
més sempre s'aventura.
I a la porta, una última lliçó.
Jo vaig ser com elles!
I una mirada de tendresa i amor,
sense necessitat de ser compresa.
Ja és lliure,
estol d'afecte volant pel món.
El cotxe segueix fidel
el traçat que sota seu, guien unes rodes.
I qui ho diria, les rodes saben que no van soles!
Un instant més per a compartir,
abans de dir-nos bona nit.
Ja dins del llit,
una mirada a l'infinit.
Un somriure,
feliç avui
ja queda escrit.
Ainoa Soler
Diumenge 15 d'octubre del 2023, Sant Cugat del Vallès
Comments