Miquel Aparici Studio
- Ainoa Soler
- 11 mar
- 5 Min. de lectura
Actualizado: 9 abr
Crònica VIII - dimarts 8 d'abril del 2025
Re-pensar.
Re-imaginar.
Re-crear.
Re-formular la funció, i fer-ho des d’una mirada coherent, elegant i si pot ser, amb un toc d’humor.
Aquest és un dels pensaments que hem trobat avui, visitant l’estudi de l’artista Miquel Aparici, situat a l’Hospitalet de Llobregat.
Una experiència única, i d’aquelles que deixen empremta.
Podríem dir que un dels motius que ha fet que avui estiguem aquí, va ser una tassa de cafè, una cullereta i un sobre de sucre.
I és que així va ser com va començar un camí d’exploració en el camp de l’art, les exposicions i la creació, que en Miquel Aparici porta recorrent des de fa més de 25 anys. Un trajecte però, del qual formen part també, tots aquells anys previs de treball en el món del disseny.
Director d’art de publicacions tan reconegudes com El Jueves, o la revista National Geographic, l’ampli univers d’imatges, dibuixos, il·lustracions o conceptes gràfics, que han passat per davant els seus ulls, ha anat deixant des que era petit, una petjada inesborrable a la memòria d’en Miquel.
Ara bé, quan va passar de treballar en el món del disseny gràfic, a treballar com a artista?
Tot va començar quan a la tornada d'un viatge, va voler compartir amb el seu amic la imatge d’un rèptil que havia vist. A la taula, en aquell moment es trobava prenent un cafè. I en voler fer quatre línies per explicar-li com era el rèptil en qüestió, les úniques eines que va trobar a prop van ser el mateix cafè, i la cullereta per pinzell. Ves qui ho diria! Que quan va començar a "dibuixar" amb aquells peculiars instruments, li va agradar el que li sortia.
Si bé fins aleshores sempre havia considerat l’art com quelcom fora del seu abast, el fet de representar animals amb cafè i sucre, li semblava tan allunyat del que ell considerava que «era pintar» de debò, que s’hi va trobar del tot a gust.
I s’hi va posar a treballar durant un parell de mesos. Difícil saber si la paraula a escollir seria treballar, o jugar. Tot plegat, el resultat va ser que al cap de poc temps, es trobava amb una col·lecció a les mans de làmines fetes amb cafè, i representant a tota una fauna «poc habitual» en l’imaginari estètic del que podríem dir art.
Perquè com ens deia en Miquel, una papallona, les persones ja tendim a veure-la com un ésser bonic: no necessita pas l’ajut de ningú, per a que copsem la seva bellesa.
En canvi, hi ha molts altres insectes que, si a priori per a molts no representen cap concepte estètic ni cap motiu per admirar bellesa, vistos a través de la lent de l’artista, i amb l’ajut del cafè per tota pintura, esdevenen un motiu que captiva la mirada d’espectadors i visitants.
Fou així que sense gairebé adonar-se’n, en Miquel rebia la petició per a exposar per primer cop a una Galeria a Barcelona, i al cap de pocs mesos, a Nova York. Amb resultats excel·lents, doncs gairebé totes les obres es venien. Perquè com li deien, la seva pintura, no s’assemblava a res del vist fins al moment. Innovador, aquesta va ser una de les primeres portes que se li van obrir, per a poder compartir amb el món la seva forma de veure les coses. Ell la va aprofitar, i va començar a fer camí com a artista i creador.
Del cafè i les làmines, va passar a experimentant amb les tres dimensions.
I a jugar a pintar a l'espai, amb volum.
Iniciant aquí la seva carrera com a escultor.
Un escultor molt peculiar.
I és que tots els materials que utilitza, són reciclats.
Troballes que guarda amb estima.
Objectes antics, botes, sabates, pales, peces de treball al camp, motlles industrials, ferros, botons,...
En un sentit, qualsevol cosa que captivi el seu ull creador.
En un altre sentit, no pas qualsevol cosa serveix.
El seu criteri de selecció és força estricte. I només quelcom que compleixi diversos requisits, passarà a formar part de l’inventari de peces curosament desades al seu magatzem: hi veiem objectes amb història, objectes on el pas de temps hi ha deixat la seva empremta, objectes estèticament bells a l’ull de l’artista, objectes amb ànima...
Passejant pel seu estudi, hem pogut contemplar les prestatgeries on totes aquestes singulars i úniques peces, esperen amb paciència el seu moment: la escultura on esdevindran just, la forma i mida que calia.
La taula de treball al seu torn, ens regala la visió d’un taller en ple moviment.
Diverses creacions conviuen al mateix moment.
I mentre hi ha gossos que comencen a respirar amb vida pròpia, construïts amb potes de cadires de fusta i motors d'antigues Monteses, també hi ha ànecs, felins, ocells, peixos o fins i tot un elefant, que es van presentant al nostre davant.
Caminar per aquest estudi, és com viatjar a la bohèmia ciutat parisina. I descobrir a l’àtic d'un edifici ja emblemàtic pel seu aspecte, tot un horitzó de possibilitats. Possibilitats físiques, amb creacions del tot inversemblants, que gràcies a la mà creativa i divertida d’en Miquel Aparici, esdevenen animals amb ànima pròpia, si.
Però també possibilitats que van més enllà de l’espai físic o les creacions en escultura o paper.
Es tracta de descobrir les possibilitats de l'ésser humà com a ésser creatiu, imaginatiu.
Capaç de transformar.
Capaç de mirar des d’una nova perspectiva, i convertir en bellesa, el que altres considerarien deixalla.
Capaç d'obrir nous camins i horitzons, en els usos i les funcions.
Capaç de repensar, de re-imaginar, de re-crear.
Fent una visita a aquest estudi, un se n'adona que és colpidora la capacitat humana de transformar.
I malgrat a vegades ens entristeix veure el sentit d’aquesta transformació, sigui amb la degradació de l’entorn natural, o veient l’impacte de les guerres o els conflictes bèl·lics, també és interessant descobrir l’altre cara de la moneda.
I adonar-nos que, la capacitat transformadora de l'ésser humà, pot escollir en quina direcció encaminar-se. Pot transformar i destruir. Però també pot transformar, i crear.
Contemplant l'obra d'en Miquel, constatem que els éssers humans podem crear harmonia, bellesa; espais de joc i on permetre l'humor; espais on respectar els altres animals amb els que també convivim al planeta terra. Espais on mirar el món, amb la mateixa curiositat amb la que els infants ho fan.
Abans de marxar, és entranyable escoltar a en Miquel explicant-nos l'homenatge a Picasso que ens trobem al seu rebedor. Aquell manillar de bicicleta i seien, endreçats de tal manera a la paret, que recorden o evoquen el cap d'un animal. Una escultura de l'artista malagueny, que molts anys enrere va captivar a en Miquel. I que d'alguna forma, segons ens explica, ja conté en essència, tots els animals que ell crea en aquest estudi. Que bonic que és escoltar a un artista, parlant d'un altre artista per a qui sent admiració.
Ens ajuda a entendre que són moltes les persones que transformen la realitat a partir de l'art. I que totes hi contribueixen d'una forma única i especial, des de la seva singular i genuïna mirada.
Acomiadant-nos d'aqueta visita, només ens queda agrair que hagi estat possible aquesta trobada.
Gràcies Miquel Aparici, per obrir-nos les portes al teu estudi, i convidar-nos a descobrir-hi tot un món de possibilitats.
Però sobretot, gràcies per la dedicació i entrega amb la que fas cada dia la teva feina. I plogui o nevi, enèrgic o cansat, tinguis aquesta disciplina tan teva, de venir a l’estudi i treballar. Perquè l’art per a una societat, és tan necessari com el respirar.
Tant debò exemples com el teu, inspirin a més persones per a trobar el seu camí cap a l’art.
Sigui a través d’una tassa de cafè, o qui sap el què.
Ainoa Soler
Crònica VIII, dimarts 8 d'abril del 2025 - Miquel Aparici Studio
PER ALS QUE VOLEU SEGUIR ESTIRANT DEL FIL
Per a inscriure't al taller dels dimarts:
Per a saber més sobre en Miquel Aparici:
Per a saber més sobre l'obra citada de Picasso, Cap de Brau (1942):
Comments