L'auca d'un viatge

Empúries: la platja a tocar de les ruïnes d'Empúries, el Museu Arqueològic i l'Escala

El viatge comença entre runes, i troballes.

Entre esbossos que dibuixen un temps llunyà.

En aquest mateix emplaçament, per a la posterioritat retratat.

Pedres que avui, ja celebren el seu dos mil aniversari!

Vistes al mar que viatgen al passat.

D'una Grècia antiga, d'una Romà que batega al nostre costat.

Pedres que avui ens criden.

I pugem feliços al cotxe.

Són les nou del matí, quan enfilem el camí.

Per aquí i per allí, descobrim carreteres sense fi.

Quan una bona dona, ens somriu, i ens diu: per aquí.

Els vestits de ball es treuen la pols.

I al vent s'airegen. Saltironegen i cantaregen.

Dalt les roques estant; tot l'horitzó copsant.

El moment abraçant.

Càmera en mà. Llum i joia esclatant.

Els col·legials ens victoregen i els banyistes ens aplaudeixen.

La nostra dansa és admirada i estimada.

El mar és blau. I el cel, ple de llum radiant.

La faldilla entra dins l'aigua.

Ja no sabem si som éssers ballarins.

Sirenes o aus volant.

L'aigua. Acaricia el vestit.

Balla amb nosaltres feliç.

I el nostre cor somriu.

De saber-se viu.

Viu i part, d'aquest gran infinit.

Avui el cotxe s'ha vestit de festa.

I no és tan sols un mitjà de transport.

Que és també el nostre millor armari.

El nostre vestidor. I el nostre canviador.

Sempre atent, dispost i fidel servidor.

Al migdia un descans de fotografia.

Per caminar entre llars que van ser un dia.

Palaus amb mosaics.

Bells i preciosos mosaics. Geometria.

Amb forma de flor, de cor, d'estrella.

Escultures, àmfores, i poesia.

Records de llunyanes cultures

que canten encara avui, amb les seves simfonies.

L'aigua ens crida. I amb tres pometes a la mà,

ja som al mar llançats. Juganeres les ones ens esquitxen amb dolçor.

Tendresa. I aquesta aigua tan cristal·lina, que brilla de nit i de dia.

Abans de marxar a dinar, o sopar si l'hora hem de mirar,

avancem per la costa i descobrim estanys de pau,

recés de tranquil·litat, sorres amb petjades que caminen.

Endarrere i endavant en el temps.

Ocells que reposen sobre roques costaneres,

i línies d'aigües que felices, es besen.

Com si en un encontre amorós, fossin elles els amants.

Tal com en una porta i pont que uneix dos mons, el de dues aigües que s'abracen,

l'espai es fon a un i l'altre costat.

La càmera s'enfonsa en la profunditat del que no es pot retenir.

Del que com l'aigua demana, no es pot fer altre cosa, que deixa anar.

I l'espai es fon. Com un pont, que uneix dos mons.

Com el pont de la vida i la mort.

Anem a buscar menjar, o a repensar el que ha passat.

A deixar que la joia de caure dins l'aigua,

ens recordi la joia de canviar-nos de roba.

De deixar endarrere tot allò que pesa.

I sentir de nou, la lleugeresa de la roba que no pesa.

Que ens asseca. Ens cuida i ens abriga.

Del raig cremant del sol; de la força intempestiva del vent.

De la tristesa que en alguna part de l'ésser, encara es pregunta per què ha hagut de deixar anar.

La tarda s'enfila per les avingudes d'una vila, feta a escala de somnis i visions.

Una Escala. Que veu el mar. Que el mira. I que l'estima.

Els carrerons dibuixen serpentines.

I les olors de la dansa viva,

entren dins nostre i ens captiven.

Dansa de llum. Dansa de colors.

Dansa de gent i vides que es troben.

En aquesta vila de la costa empordanesa.

Que ja un dia, fa més de dos mil anys, va veure amb goig com uns vaixells cap aquí venien.

I movien pedres. I creaven la ciutat d'Emporion.

Aquí. Ahir. En un temps que encara és viu avui.

Els cambrers ens saluden i ens pregunten si ens poden ajudar.

Quan ja som dins de l'establiment. A tocar del port.

Sense carn, si. Per emportar, si. Per menjar, a primera fila de mar.

Al racó que ens ha acollit només arribar.

Aquest racó de terra, que es fon amb l'aigua, el cel i les estrelles.

Nosaltres sopem. I alhora, dues gavines fan com nosaltres estem fent.

Sense cap dels romanços o miraments que una ment humana podria al·legar,

elles mateixes es serveixen el seu propi sopar.

No necessiten cambrer, botxí o ramader.

Elles mateixes, es serveixen el seu propi festí.

Que ho farà que tots a la fi, compartim la mateixa taula.

El mateix destí. L'haver de compartir. El nostre existir.

Amb tots aquells que son amb nosaltres aquí.

I com un estel fugaç, els colors al cel juguen a expressar la seva velocitat.

Nosaltres els seguim, tan ràpid com podem. Pugem, amunt i més amunt.

Correm, per arribar a tocar, aquest pedaç de llum.

Aquest que ara esclata entre núvols, copes d'arbres i el final d'un dia sense fi.

El final, d'un dia sense fi.

Hi ha dies, que són com tornar a néixer.

Que tenen tant dins seu per a compartir.

Que ens desperten i ens enlairen a llocs on no hi ha fi.

El blanc dels mocadors, les ales d'ocell,

i uns pantalons blancs que onegen amb les últimes hores del capvespre.

El blanc. El color que balla amb la llum.

I ens convida a estimar la nit.

Les bombetes il·luminen l'hotel que ens mira, i el petit establiment que sobre la sorra,

ofereix una estança agradable per als que encara desperts, somien.

Amb aquesta màgia d'una nit d'estiu a la platja. D'una llum encesa vora el mar.

Quan el mar ja és torna blau de nit.

Un vaixell fa de far a l'horitzó.

Far que no es detura. Tan sols s'aventura.

I una estona asseguts sobre les roques, ens apropa a les altures.

Quina nit tan plàcida. Els peus toquen l'aigua de nou.

La besen, i li diuen que l'estimen. També a la fosca de la nit.

Li diuen que l'estimen. I que si a l'aigua li plau,

la portaran sempre amb ells, per allà per on ells caminin.

Aquesta aigua, i aquests peus que s'estimen.

Ja des del temps dels grecs.

Ja des d'espais remots.

Aquesta aigua, i aquesta ànima, que es fonen i s'estimen.

El cotxe encara té temps de parlar en anglès per orientar uns turistes extraviats.

I de fer de vestidor un cop més. Sota la llum d'un atent fanal.

Sota la màgia d'un dia que ja s'escriu, amb versos i poesia, al fons de la nostra ànima.

Com un llibre, que sempre camina.

Ens explica contes i amb dolçor ens guia.

La carretera segueix atenta al nostre pas. I ens ofereix el camí per tornar a la llar.

La que ara ens espera.

Una ampolla d'aigua ens pregunta si pot venir amb nosaltres, i a mig camí, es suma amb la seva companyia al nostre viatge.

La Llàgrima ens pregunta com ha anat el dia. I ens somriu. Feliç de veure, l'aigua que portem a la nostra mirada.

Amb la nostra olor. Amb el nostre tacte. Així avui heu estat amb el mar?

Li heu donat records de part meva?

El cotxe enfila el carrer del Solé.

I la porta del vestidor, s'acomiada de la ballarina, que ara camina endavant.

Cap a un llit que l'espera, o tal volta unes bosses que volen ser endreçades aquesta mateixa nit.

O tal volta vers un camí de somnis que s'escriuen amb cada sospir.

La càmera arriba a Valldoreix. Són prop de la una de la matinada.

I mentre decideix quedar-se a passar la nit dins del cotxe, es pregunta,

pensativa, quin ha estat el moment del dia, que més li ha agradat viure.

Ainoa Soler Hoyo

Dissabte 4 de juny del 2022

Sant Cugat del Vallès