Els límits

Ens apropen o ens separen?

Ens divideixen, o ens uneixen?

Als límits, sovint hi ha la possibilitat més gran d'aprenentatge.

De canvi, d'experiència.

De creixement.

De transformació.

Em va dir un dia, un professor d'Scotland, que estimava molt la natura, i es passava moltes hores observant-la, vivint immers en ella.

En els límits naturals que el planeta terra ens ofereix, allà on dos tipus de vegetacions s'entreteixeixen; o allà on el dia es converteix en nit, i la nit en dia; o en l'inici de la platja i la fi del mar, l'inici del mar i la fi de la sorra... com en tants i tants d'altres exemples que la natura ens ofereix de la idea de límits, hi ha quelcom molt únic.

Molt especial.

Molt autènticament inspirador.

Els límits poden ser conscients, inconscients?

Tenen consciencia els límits?

Els límits ens obren portes?

O ens tanquen portes?

Els límits són estancs?

O es mouen?

Els límits, són vius?

Que hi ha en els límits, que els fa ser límits?

Els límits ballen?

Són rígids? Flexibles?

Els límits canvien?

Els límits parlen?

Que donen els límits al món, que no donen els "no límits"?

Hi ha espais que són "no límits" al planeta?

O depèn de la forma en que els ulls miren, veuen els límits allà on el cor els veu?

Hi ha algun espai que sigui més límit al planeta que un altre?

Hi ha algun espai que ho sigui menys?

Els límits, són portes doncs?

Obertes o tancades?

Els límits, són fronteres?

Els límits, creixen?

Els límits s'obren?

Les flors quan obren els pètals, obren límits?

O els tanquen?

Tinc un amic, que fa molts anys, em va respondre al missatge que jo li enviava, amb un parèntesis ple d'energia infinita ( ),

amb un missatge que tan sols contenia com a resposta aquest símbol ) (

És tan apassionant com els límits canvien la perspectiva...

Crec que els límits, són grans amics de la humanitat.

I que l'aprenentatge que ens regalen, té un valor incalculable.

Aprendre de la infinitat del cosmos, en un granet de sorra.

Aprendre de nosaltres mateixos, en separar-nos de nosaltres mateixos mirant als altres... o tal volta, en unint-nos-hi més profundament.

Serà que l'essència dels límits, està precisament en el moment en que els límits es desfan?

Com quan sense donar-te compte, el cel ha canviat els colors, i ja no és de nit, sinó de dia.

El límit hi és?

És un terreny tan fèrtil en transformació, que esdevé miraculosament sempre canviant.

Miraculosament, eternament company.

El límit però, hi és? O no?

Si busquem la línia del moment exacte en que la nit deixa de ser nit, la trobarem?

Existeix la frontera?

O existeix la porta?

Els límits, són tan apassionants, que em pregunto si existeixen de debò; si hi són tan sols als nostres ulls; o si els podrem arribar a mirar mai, amb la dolçor amb que ells ens miren, i ens pregunten: i en mi, tu que hi veus?

Ainoa Soler

7 d'abril del 2022, a Sant Cugat del Vallès

Foto: una troballa d'en Joan Cervelló. Gràcies per posar-me a les mans aquesta meravella de foto, Joan!!!!