Canvi de domicili - Un conte

Un conte en cinc parts - Escrit quan tenia 16 anys.

Un nom suau

Existí una vegada, fa molt i molt de temps, un món de princeses i cavallers, de dracs i fades, en el cor d'aquesta petita noieta. Ara, et disposes a escoltar com aquest món començà a prendre forma, com començà a existir, i com finalment desaparegué. Així que para bé les orelles i deixa que la teva imaginació t'acosti una mica a aquest món de somnis.

Tot començà amb un somriure, una espurna d'alegria que algú decidí compartir.

Ella es deia Dàlia i en la nostra historia ens la imaginarem com una petita princesa. Petita, perquè encara havia de créixer; princesa perquè vivia i somiava com una d'elles. Per a ella tot era un fantàstic, desconegut i meravellós món per a conèixer. Quan arribava l'hivern i els seus pares la portaven a la muntanya, els ulls de la petita espurnejaven davant de la blanca capa que una nevada havia deixat sobre camps i cases. I quin goig! Quin bullir d'emoció en el cor, quan tocava amb les mans la neu i la tastava i després jugava amb ella! Quin goig recorria a tota la petita de poder sentir tan d'aprop el fred; de poder perdre la vista en un mar de color blanc pur.

Quan arribava la primavera, el món es tornava de colors. I aleshores ella dormia els sues pensaments entre pètals de flors. La mare la portava a berenar a un petita jardinet ple de vida: una catifa de flors grogues i taronges el millor lloc per a estirar-se i deixar volar la imaginació. Una imaginació que fet i fet, als cinc anys no entenia com imaginació, sinó com un món tan real com aquest on ara jo t'escric i tu em llegeixes.

I deixeu que us expliqui una última aventura de les que la nostra princesa vivia quan era petita: la nit de reis.

Una nit màgica, en que el cel i l'horitzó es feien un amb la terra i conformaven una realitat diferent. Conformaven un món d'expectació. La petita patia aquelles nits una exaltació en els seus sentits, i tenint en compte com heu vist, que ja de per si tenia una gran facilitat per potenciar les sensacions, d'un floc de neu o un camp de flors, aquelles hores de la nit de reis, us podeu imaginar que es convertien en un súmmum increïble de sentiments: les estrelles brillaven i la lluna il·luminava tènuement els camins que entre els arbres s'obrien pas; i ella imaginava l'arribada d'aquelles persones tan especials, a les que els altres anomenaven els Tres Reis Mags de l'Orient, a través d'aquells camins.

Camins que al cap i a la fi, ella mateixa havia recorregut aquell dia, o ahir... en fi, camins pels que ella també havia deixat la seva petjada.

La nit faria que la màgia omplís el seu cor de misteri, desconcert, espera, il·lusió, alegria, curiositat... i bé suposo que d'un sense fi de noms, d'una sense fi successió d'emocions.

Sabent ara com vivia la petita princesa, el que per altres era simplement una vegada, la primavera o el dia cinc de gener, crec que podreu demanar a la vostra imaginació que conclogui la feina i us ensenyi com era la vida d'aquesta noieta.

Dàlia. Dàlia i no Rosa. Potser és interessant saber que el primer nom d'aquesta princeseta fou Rosa. Succeí però, que els pares, que des d'un començament havien dubtat entre els dos noms, es decidiren per anomenar a la seva filla Dàlia. Així que aquest es convertiria finalment en el seu nom. Curiós és que amb el temps, fora una alegria haver decidit finalment el nom de Dàlia per a la nena, i és que els pares pensaren que amb el caràcter que tenia, havia estat escollir un nom com Dàlia, molt més suau que el de Rosa, de manera que cada vegada que algú es dirigís a la petita, col·laborés més a suavitzar el caràcter de la nena que no pas a endurir-lo.

Dàlia, Rosa... i si, potser certament fou una sort que la petita s'acostumés a ser cridada per un nom suau.

La força

La força és quelcom d'un atractiu indiscutible. Tenir força per a no rendir-se, tenir força per arribar a on es vol, tenir força per aprendre, per seguir endavant, per creure en un mateix, per creure en la vida... Sí. La força és quelcom realment molt poderós. I sortosament o malauradament, la petita princesa tenia força.

Però de la mateixa manera que la força té tot aquest potencial i pot ser tan atractiva, no és res més, al cap i a la fi, que energia. Energia que no té una direcció marcada, ni un objectiu. Energia que igual que podia ser el major tresor de la petita, podia esdevenir-ne el major mal.

La força també és la que porta a creure's superior, millor; la que porta a conductes violentes; la que provoca actes injustos; la que tot ho pot destruir. Poder construir-ho tot, i poder destruir-ho tot. Sembla que la força té aquesta particularitat.

El cas és que el caràcter de la princeseta era sovint una explosió de força. Ella, com hem començat explicant, tenia una gran capacitat per a sentir i experimentar amb el seu entorn, per sentir el món. Però potser no havia descobert o percebut l'essència de la bellesa més gran que hi havia al món: l'Amor. I simplement, quan se sentia incompresa perquè els altres no sentien el que ella, la força que el seu caràcter tenia s'inclinava fàcilment per desaprovar i menysprear als altres. Així com en la realitat dels adults, les persones troben motius per a fer una guerra, en la realitat de la petita ella trobava motius per enfadar-se amb els que no l'entenien, amb els que li feien mal...

A saber quants prínceps, fades i preciosos dracs passarien aleshores per la seva vida sense que ella se n'adonés, sense que ella els pogués veure. A poc a poc, el seu cor anava emmalaltint, s'anava entristint i anava perdent la facultat de sentir.

Àngels

Per aquells qui no creuen en els àngels, potser podeu deixar de llegir aquí. A partir d'ara, ells són els protagonistes del relat. Escolteu-me però, uns últims segons i permeteu-me convidar-vos a descobrir una nova definició d'àngel. Un àngel, entès no com... com ho diríem... "una entitat metafísica incomprensible per a la raó humana, que té un cos invisible per als nostres ulls, i que es caracteritza per tenir allò amb que la humanitat somia des que observa el vol dels ocells (ales)"... sinó àngel entès com... "una paraula, una idea, un concepte,... que utilitzem per comunicar als altres un estat del nostre cor". Quan diem "he vist un àngel", o "els àngels m'han visitat"... en el fons, potser diem "el meu cor m'ha regalat un instant preciós" o "la vida ha omplert el meu cor d'amor".

Fet l'aclariment, reprenem la historia de la nostra petita per aquells de vosaltres que encara esteu aquí. Sabem que el seu cor s'està morint, que un caràcter amb massa força està ofegant un delicat i encara jovenet cor. Així que mentre va perdent la capacitat de sentir i d'emocionar-se davant cada petit instant que passa al món, la princesa creu cada vegada amb més força que els altres no mereixen la seva atenció. Que els altres no poden despertar en ella cap altra emoció, que menyspreu.

Imagineu si us plau, la foscor del món en què tenim ara a la nostra protagonista: les estrelles es van apagant, la lluna deixa d'il·luminar, i com més es va enfosquint el món, més llums perden les ganes de brillar i decideixen apagar-se.

Arriba un moment en què no queda energia, no queda llum, i és que tota la força de la petita s'ha encaminat com en un joc de dominó, a accentuar la foscor. Si la descripció resulta massa incomprensible, sintetitzem-la en aquesta frase: fer-se llàgrima. Copseu intensament el significat d'aquestes dues paraules "fer-se llàgrima" i entendreu com era el cor de la petita en aquells moments.

Tot fosc. Tot dolor, per un cor que ha estat fet per estimar. Ara, fet tot llàgrima.

Amor

Aleshores una calma, una tranquil·litat inesperada, clausurà els pocs sentits que encara mantenia desperts la princesa. Un amor net, pur, sense origen i sense fi, havia ocupat el lloc que fins ara estava envaint la foscor. Amor. Res més. Incomprensible. Intangible. I paradoxalment, la cosa que millor comprenia el cor de la noia i que amb més solidesa podia ocupar-lo.

Senzillament fascinant.

Aquest fou el seu àngel.

L'àngel de l'Amor.

No és estrany que després d'aquestes sublimitats per les que es pot veure atacat el cor de les persones, quan la gent es fa gran dibuixi, escrigui o faci pel·lícules sobre fades, àngels que toquen amb la seva vareta les persones,...

A la Dàlia, que com recordareu era capaç de quedar meravellada només amb una mica de neu, no cal dir el delirant espurneig que reflectiren aleshores els seus ulls. Què bonic! Ho podeu veure? Estàvem a les fosques, sense llum i sense energia, rendits; quan de sobte ens adonem que queda una petita flama sense apagar. Una petita flama, que encara brilla. Una petita flama que viu ara en la foscor absoluta i que sabem que viurà sigui on sigui, sempre.

Una llum, senzillament, única.

Nosaltres, o més ben dit, el cor de la princeseta, veu aquesta flama. La veu. Es sorprèn. L'admira. Comença a delectar-se per ella i s'adona que quan més la cuida, més creix, i que mai s'apagarà. Que mai marxarà ni l'abandonarà. És aleshores quan la calma i la tranquil·litat que dèiem abans, s'avoquen sobre el cor com una gran onada reconfortant. No cal patir. Tota ella, la nostra princesa, es relaxa.

Per molt malament que fem les coses, per molt que ens equivoquem, en el nostre cor hi ha una llum que mai deixarà de brillar.

I a començar de nou s'ha dit.

És a dir, després d'aquest sublim descobriment del que és l'amor, la Dàlia va començar a canviar la seva força de domicili, i poc a poc, va portar tota aquella energia que havia decidit utilitzar per menysprear als altres, cap a una nova casa.

La llar que nosaltres escollim

Una llar més càlida que l'anterior, on la força del caràcter de la petita va canviar d'ofici: ara es dedica a meravellar-se, a admirar-se i a estimar totes aquelles persones que abans menyspreava.

I ostres sorpresa! Resulta que la princesa descobreix que a més a més de veure les flors, al neu o els reis d'orient, i tot allò que ella ja veia, ara pot veure altres elegants dames com ella, bonics cavalls, dracs, fades i prínceps. Pot veure tot allò que abans, havia decidit no veure.

Així es construí, amb un granet d'amor darrera d'un altre, envers totes les persones que es creuaven a la seva vida, el món ara viu.

I és que fins i tot amb les pedres que ens trobem al camí, podem construir coses boniques, com el pont que ens dugui al nostre palau. El palau de la nostra noieta, és evident que són els núvols. Núvols blancs i de cotó fluix, dolços. On puguin viure els somnis. On el seu cor pugui viure, i somiar.

I de la mateixa manera que ella aconseguí un dia, dirigir el seu caràcter pel camí que va escollir, el camí de l'Amor, podem escollir tots nosaltres quin és el camí que volem seguir, amb cada decisió que prenem. Amb cada petita passa. Sempre som lliures d'escollir.

Som allò que un dia ens vam proposar ser. I serem allò, que avui, ens proposem ser.

Això és el que la petita princesa Dàlia, petita perquè encara ha de créixer, princesa perquè somia ser una d'elles, ha volgut compartir amb nosaltres avui.

Ainoa Soler Hoyo.

Sant Cugat del Vallès - Primavera del 2006