54 minuts

Carta dirigida a un tàndem d'artistes. Barnils i Cabanas.

54 MINUTS

Ens vam trobar al carrer Balmes de Sant Cugat. El Frederic i jo ens dirigíem cap al Museu, per a una sessió de cinema, i l'Octavi i tu, Sergi, baixàveu carrer avall. El Frederic de seguit va ser molt feliç de convidar-vos a venir amb nosaltres, però en aquella ocasió, no va poder ser. No obstant això, va quedar emparaulada la possibilitat de projectar el film que va fer el Frederic sobre la teva persona i artista, pròximament al Mercantic de Sant Cugat. També us vau trobar a les mans, amb alguns regals que la natura ens ofereix, i que acabàvem de recol·lectar de l'hort aquell matí.

La proposta de la sessió de cinema emparaulada va seguir endavant, i no fa gaire, a començaments de novembre d'enguany, va tenir lloc la sessió al Mercantic. La sessió que en aquella trobada al carrer Balmes, va començar a prendre forma. No va ser finalment amb la projecció de la pel·lícula sobre l'artista Sergi Barnils, sinó sobre la Carta Secreta de la Marilyn Monroe. Però vaig voler-hi assistir igualment.

I que bonic, quin espai tan idoni per a projectar el treball cinematogràfic d'en Frederic Cabanas! Em va semblar fantàstic.

Tant per l'encant artístic i bohemi de la sala, com pel bon acolliment que va rebre la proposta, el públic, les butaques de cinema, l'amabilitat del Ricardo el Bibliotecari,... la troballa d'aquell espai emblemàtic, amb el caire artístic de les pel·lícules del Frederic, em va semblar excepcionalment ben avinguda!

Tot i no haver seguit doncs, el curs originàriament previst, la trobada al carrer Balmes va fer créixer una petita trajectòria nova a la ciutat. Combinar l'art del Mercantic, amb l'art de la Fundació Cabanas. Que bonic em va semblar. La meva proposta no es va fer esperar: Frederic, no t'agradaria seguir amb aquesta col·laboració, i fer d'altres presentacions al Mercantic? El temps dirà, si això succeirà.

Avui, de nou, una llavor tinc la sensació d'haver trobat. I és que de llavors, l'univers n'està ple, algú em dirà, oi? Tan sols cal, que vulguem trobar-les i saber mirar. Avui, dimecres 30 de novembre, he pogut gaudir finalment d'aquella anunciada pel·lícula. La que parlava sobre l'artista santcugatenc Sergi Barnils, feta per en Frederic Cabanas. Aquella pel·lícula que amb 54 minuts, ens convida als espectadors a conèixer l'art i sensibilitat de dues persones que van néixer curiosament, el mateix 1954.

És tan emocionant, tan fascinant quan dues sensibilitats artístiques es conjuguen i creen un tàndem. Una creació en simbiosis. Una finestra cap un univers, que per si soles no podrien haver dibuixat; però que tanmateix, en unir-se aquestes dues sensibilitats, esdevé el miracle. I una obra meravellosa pren vida al nostre davant.

Quina pel·lícula Sergi!!! Li he preguntat al Frederic si l'heu moguda, si la heu compartit en més espais. Perquè penso que té un potencial molt gran dins seu. Més enllà de ser un retrat d'un estudi, d'un pintor o d'un artista santcugatenc, és un viatge per a l'espectador en forma de preguntes. És una reflexió convertida en documental. Una pintura traduïda en emocions.

Una mà estesa, per a tota aquella persona que tingui ganes de fer un pas endavant, en el camí de descobrir el sentit i miracle de l'art.

M'ha agradat tant!!! M'agradaria molt poder aportar el meu granet de sorra en que aquesta pel·lícula-documental arribi a més persones. Ja que penso que realment té un públic potencial esperant aquest regal. Aquesta invitació per a despertar els sentits, per a fer-se preguntes, per a obrir els ulls i mirar amb nous colors el món, per a estimar l'art, i l'artista que batega dins nostre.

El temps, i la pressa. La paciència.

O una altra forma d'entendre l'existència.

Contemplar els núvols dibuixant al cel, els arbres dansant a l'horitzó, o una posta de sol, com el més gran present.

Sentir que l'esforç no és esforç, si es viu i es gaudeix plenament.

Compartir una forma pròpia d'entendre la religió, la relació amb la inspiració, una escala i un mirador al més enllà.

Les imatges combinades de tal forma, que no tan sols fem un viatge per a desvetllar cada racó de l'estudi d'un pintor, sinó que bateguem amb el seu tic-tac, el seu rellotge personal, les olors que enlairen les cassoles amunt i més amunt, el xup-xup de l'aigua que bull, i transforma. Transforma elements mentre quelcom dins nostre es transforma.

Mentre quelcom dins nostre, ho contempla i es desfà.

Com la cera dins la cassola fa.

De què estem fets els humans? De fang? De plom? D'aigua? De llum? De vent? O de sol? De que estem fets? D'amor?

Quan podem viatjar a través de les imatges que desfilen al nostre davant, asseure'ns davant d'un quadre, mirar-lo, i sentir que del tamboret estem a un sol pas de saltar, i entrar dins la ciutat celestial, passejar-hi, i descobrir els seus flaires.

De què estem fets?

De sensibilitat? De reflexes, llums, ombres i colors?

La natura sempre present, abraçant l'element humà, els castells.

Les mans d'un artista que s'asseu al racó que troba lliure, i deixa guiar la intuïció màgica del pinzell.

Respirem plegats. L'espectador, la càmera, i l'espai que ara ha quedat en blanc al nostre davant. La soledat. Ens arriba el pensament que acaba de sonar. La soledat potser ens costa d'estimar en aquesta societat. Estar sol. I estar bé. Estar plenament present. Sense necessitar res més, que el propi impuls, la pròpia escolta del temps, de l'espai, de l'anhel creatiu que ens neix dins.

La càmera es fusiona amb el missatge, i la pantalla esdevé buida; sense cap protagonista per uns instants. Sols.

I l'aire entra als nostres pulmons.

I si la soledat fos plena i feliç?

La càmera és gran amiga de tot allò que la veu que està parlant, ens explica. I quan el discurs ens enlaira amunt, i gairebé podem tocar el cel, l'objectiu descobreix el trosset de cel i de llum, que allà dalt, per la finestra ja ens està cridant. I l'objectiu s'hi apropa. S'hi apropa més. I ja no veiem res més. Ja hi som dalt. Tots vers el cel arribant.

Que ho farà que hi ha vegades que els tàndems són tan especials, que semblen fets un per l'altre. Tal volta aquell dia va estar tot a punt. Per aquest gran acord, entre la poesia de les imatges, les formes i els colors, la entesa entre els quadres, les obres comentades, i el mateix moment registrat, el documental i els homes que l'han fet possible. La subtilesa de l'art i la innocència de la vida humana. Conjugades. Amb uns plàtans per esmorzar i les claus de casa sobre la taula. La porta que s'obre i un pintor ens acull amb la bata tota ella ja dibuixada amb colors i formes. Tot plegat, no hi ha res més humà, que un xicot que a voltes, prefereix escollir estar malalt, i des del llit, abraçar aquest instant que la seva segona mare li sap tan bé regalar. El d'un paper senzill, amb formes. I uns colors. Tan ben embolicats amb paper especial, que durarà anys i anys aquest lluminós record. El d'estar al cel, mentre som a la terra.

El d'una felicitat difícil d'explicar.

I tan intensa que l'ésser humà no l'oblidarà.

Ans al contrari, sovint el guiarà.

La felicitat de crear, d'omplir de color el món, de tenir més de 60 quadres començats, i ser feliç esperant pacient, desvetllant el curs que cadascun d'ells seguirà. Sense pressa. Amb amor i amb la saviesa del qui estima allò que fa. Li dóna temps per a créixer. I espai per a ser. Per a esdevenir. Per a escoltar la inspiració que una nova perspectiva pot aportar. Aquí el color groc. Si, el color groc. I ja arriba, que del sentiment al pinzell, hi ha voltes que el camí és tan senzill som el d'un sospir.

La sensibilitat femenina, també hi té la seva essència, i la seva presencia. Què diferent hagués estat si fossin tot homes els qui haguessin viscut a la llar de l'artista des que aquest era ben petit. I és clar, que bonic adonar-se compte que tot allò que vivim, ens regala el seu particular matís, el seu indistingible aroma. Quelcom que ens acompanya, com una possibilitat més de creació al nostre davant.

Ens obre la porta per a conèixer una especial forma d'estimar el món, que de no haver tingut la sort de conèixer, tindríem la sort encara per endavant, d'algun dia desvetllar.

Crear. I poder ser lliures. Lliures d'escoltar allò que en cada moment necessitem crear.

D'entendre que estils diferents, són també i en el fons, semblants. Que hi ha una pinzellada lliure, que en essència i sentit, ja recull aquell ordre acurat i reposat que en altres quadres és tan ben copsat. Que de vegades, no hi ha dos dies iguals, i l'estil que avui necessitem experimentar, no és el mateix que necessitarem demà. Poder ser lliures per a escollir i escoltar.

El que les nostres mans necessiten tocar. Avui i demà.

I jugar a descobrir, a meravellar-nos. A entreveure en tots els estils que abracen els nostres colors, una línia en comú. Un cor en comú que batega darrera de cadascun dels quadres. Un quelcom de vegades inexplicable. El nostre propi jo d'artista humà. Que pot expressar-se de formes molt diverses. I malgrat això, seguir sent fidel a aquest sentiment intern que ens commou, ens abraça els dits, i ens fa feliços de poder explicar. Aquella llum, aquell anhel, aquell torrent de creació que ens transforma.

Com el tic-tac d'un rellotge penjat a la paret de l'estudi.

I la càmera que en el vidre es pot veure reflectida.

Com aquesta mirada al propi art, reflexiva i atenta, que es pregunta.

I deixa oberta la pregunta.

Els cels de l'Àfrica hi són presents. També l'amor vers la família, i un pare que va deixar el seu estol d'estima en un poble que ara ja és ciutat. El neguit dels galeristes igualment té lloc en aquest film. I la seva necessitat d'acontentar un client que ja està acostumat. I mentre l'artista explora el seu propi somni, les ales de la llibertat l'enlairen un xic més amunt.

Deixa'm descobrir aquest revolt del camí.

Deixa'm passejar entre aquests arbres, sentir la gespa, la dolça melodia de les fulles escoltant el vent, i la cantarella dels ocells.

Deixa'm resar al cel obert.

I prescindir de tot allò que no em cal en aquest moment.

Deixa'm ser qui sóc. I escoltar el meu propi batec.

Deixa'm sol.

Aquí.

I ajuda'm en el meu prec.

Després d'una introducció a la tècnica pictòrica del quadre que tenim al davant, arribem a la reflexió que constantment, es farà present al llarg del documental. Tan senzill com això: gaudir-ne.

Gaudir del procés.

És possible?

I una aventura en constant creixement.

Gràcies Frederic, per tant.

Gràcies Sergi, per aquesta meravellosa sessió.

Una sessió que tinc moltes ganes de compartir amb més persones.

I que si a tots dos us sembla oportú, amb molt de gust, començaré a buscar els espais adients per a compartir aquesta troballa.

Gràcies també, per cada cop que al llarg de la vida, intueixo que tots dos heu hagut de decidir.

Seguir per aquest camí, o deixar-lo córrer?

Gràcies infinites.

Per cada cop que com artistes, tos dos heu decidit: segueixo!

54 minuts, i infinits segons d'inspiració

regalats al món.

Gràcies!

Ainoa Soler

30 de novembre del 2022, Sant Cugat del Vallès

Pintura: Sergi Barnils